Un estudi recent, dirigit per investigadors de la Universitat de Siracusa i publicat en la revista Biology Letters el mes d’octubre passat, suggereix que les mares de balena franca de l’Atlàntic Nord murmuren a les seves cries per a no atreure l’atenció dels seus depredadors. Però, abans d’entrar en més detall…

Què sabem sobre aquesta espècie?

El seu nom científic és (Eubalaena glacialis) on Eulabaena significa “balena veritable” i glacialis “del gel”. Habiten en aigües costaneres o pròximes a la plataforma continental i poden arribar als 17 metres de longitud (sent les femelles més llargues) i uns 90.000 quilos de pes [veure imatge 1]. No tenen aleta dorsal i presenten una esquena molt ampla. Les seves barbes consten entre 220 i 260 làmines a cada costat i poden assolir una longitud de fins a 2.7 metres. La zona del cap està, sovint, coberta de porcions rugoses de pell anomenades callositats. Aquestes presenten un color blanquinós o cremós a causa de la infecció massiva per ciàmids (coneguts també com els polls de les balenes) [veure imatge 2 i 3]. El seu buf és molt distintiu ja que té forma de V, tant si s’observa per davant com per darrere.

Actualment, segons la UICN, aquesta espècie està catalogada “en perill crític d’extinció” i es troba seriosament amenaçada. Aquestes balenes van ser les primeres balenes de gran mida a ser caçades de forma regular amb finalitats purament comercials.

Durant els mesos d’hivern es concentren a les costes de Florida i Geòrgia, ja que és l’època de cria. Les femelles donen a llum a una única cria cada tres a cinc anys. Les cries en néixer poden mesurar entre 4 i 4.6 metres i tenir un pes de 910 quilos

Què han descobert en aquest estudi científic?

Els investigadors van col·locar 16 dispositius de registre de so en femelles i es van recollir un total de 754 enregistraments. Una vegada analitzat, van descobrir que les mares produïen un so molt suau, curt i ronc, únicament perceptible a una curta distància. En canvi, les balenes joves i prenyades en la mateixa àrea produïen un repertori de sons completament diferent [veure imatge 5].

Susan Parks, investigadora en la Universitat de Siracusa, explica “aquests sons es poden considerar gairebé com un xiuxiueig humà (…) permeten que la mare i la cria es mantinguin en contacte sense anunciar la seva presència a possibles depredadors en l’àrea”. Aquesta estratègia es coneix com cripsis, fenomen de camuflatge en el qual un organisme presenta adaptacions per a passar inadvertit als sentits d’altres animals. Els taurons blancs (Carcharodon carcharias) es poden veure de froma habitual en les zones de cria d’aquesta espècie de balena, i han estat documentats alimentant-se de balenes. També s’ha vist que les orques ataquen a les balenes franques i es veuen de manera freqüent en l’àrea de cria de balenes franques australs.

Aquest no és l’únic estudi que suggereix això. Dos estudis a Austràlia han mostrat l’evidència de cripsis acústica en mare i cria incloent la producció de so d’amplitud reduïda en les balenes geperudes (Megaptera novaeangliae) i so d’amplitud reduïda amb baixes taxes de crida en balenes franques australs (Eubalaena australis).