Recentment, un grup d’investigadors liderats pel professor Neil Hammerschlag  de la Universitat de Miami, han publicat els resultats d’un estudi on, per primera vegada, s’han trobat proves de canvis fisiològics important a les preses (Lleó marí del cap – Arctocephalus pusillus) com resposta al declivi i desaparició del seu màxim depredador a la zona (Tauró blanc – Carcharodon carcharias).

L’estudi es centra principalment en analitzar la interacció entre presa i depredador a la zona de False Bay, a Sudàfrica, i més concretament a un illa coneguda com Seal Island, per la gran presència d’aquest grup d’otàrids i per l’alta interacció depredadora que als taurons blancs exercien sobre aquesta població. La idea era testejar els nivells d’estrès de les preses a través d’un estudi de glucocorticoides (hormones que serveixen per detectar els nivells d’estrès, una de les que més fan servir és el cortisol), extret d’anàlisis realitzats en mostres fecals d’individus entre els anys 2000-2020.

En una primera fase de l’estudi (2000-2015) els investigadors van veure que els nivells de cortisol (i per tant d’estrès) dels lleós marins eren 4 vegades més grans que els detectats a la mateixa espècie a altres illes on no existia el risc de depredació.

A partir del 2015, per motius encara desconeguts, la població de tauró blanc de la zona es va començar a reduir fins haver pràcticament desaparegut de la zona, per la qual cosa els investigadors van continuar recollint mostres en una segona fase (2016-2020), per comprovar la hipòtesi que la desaparició del principal depredador hauria d’anar acompanyada per una disminució de l’estrès a les preses. Per això, van seguir recollint mostres i van observar que, efectivament, els nivells de cortisol es reduïen a fins a 4 vegades menys que quan els depredadors eren a la zona.

A més dels canvis fisiològics, també van observar importants canvis en el comportament dels lleons marins del cap, ja que en les seves expedicions de pesca, els lleons marins s’aventuraven a anar a zones més llunyanes i amb més profunditat que anteriorment, ja que la precaució a ser depredats disminuïa. Aquests resultats mostren ràpides respostes fisiològiques i canvis de comportament associats a l’alliberament de l’estrès de la depredació i, encara que pugui semblar una mica de sentit comú calia demostrar-ho, i aquesta publicació podria ser la primera que prova de manera clara aquesta relació i la importància de els depredadors àpex (aquells que estan a dalt de les xarxes tròfiques) per al control i manteniment de l’equilibri a l’oceà. No oblidem que l’estrès (o la seva absència) és un condicionant que pot afectar diversos aspectes com l’alimentació o la reproducció, per la qual cosa la importància dels depredadors com a reguladors poblacionals és molt important.

Davant d’uns temps en què vivim on estem veient que els depredadors àpex són alguna de les espècies més afectades en la contínua pèrdua de biodiversitat, aquest estudi ens indica que aquestes relacions entre depredador i presa s’han de tenir en compte quan establim programes de conservació, fent cada cop més important l’enfocament ecosistèmic per millorar les nostres polítiques de conservació.

Si voleu consultar l’artícle científic al complet, ho podeu fer a aquest enllaç.