En general, els peixos ossis mantenen la seva flotabilitat gràcies a un òrgan conegut com la bufeta natatòria, un òrgan amb forma de sac ovalat situat a la zona abdominal per sota de la columna vertebral. Aquest òrgan, s’omple d’aire ja sigui a través de glopades per a aquells peixos que tenen connectats l’esòfag i la bufeta natatòria (bufeta fisòstoma) o bé mitjançant difusió de gasos des de la sang a la bufeta (bufeta fisocista). Com l’aire presenta una densitat menor que la de l’aigua, això provoca un efecte de flotació en els peixos.

No obstant això, els condrictis (peixos d’esquelet cartilaginós) com els taurons no posseeixen bufeta natatòria. Com resolen llavors els taurons el problema de la flotabilitat? Anem a veure-ho.

El principal element que proporciona un cert grau de flotabilitat als taurons i les rajades és la presència d’un fetge de grans dimensions (fins a un 25% del pes corporal en algunes espècies) que està ple de greixos o olis de baixa densitat i el component principal és l’esqualè. L’esqualè i altres lípids s’acumulen en grans cavitats plenes de líquid en el citoplasma de les cèl·lules hepàtiques anomenades vacuoles grasses i poden constituir el 80% o més del volum del fetge.

El fetge dels taurons té tres funcions bàsiques: fabricar enzims necessaris en diferents processos metabòlics; mantenir les reserves lipídiques (greixos) per usar-les quan falti l’aliment i, finalment, actuar com a òrgan de flotabilitat evitant la tendència natural a enfonsar-se.

El fet de presentar un esquelet cartilaginós, de menor densitat que l’os, sens dubte també es podria apuntar com una possible adaptació (o que almenys ajuda) a compensar la flotabilitat.

Tot i tenir aquest sistema, la majoria dels taurons segueixen presentant una flotabilitat negativa (s’enfonsen si deixen de nedar) a excepció d’algunes espècies d’aigües profundes que són les que presenten fetges més grans, com ara el xovato (Hexanchus griseus), on s’ha pogut veure que presenten flotabilitat positiva.

Aquells que segueixen presentant flotabilitat negativa necessiten alguna altra ajuda per mantenir la seva flotabilitat i ho fan a través de el moviment, és a dir, nedant. Gràcies a la impulsió de l’aleta caudal i la sustentació de les aletes pectorals, aconsegueixen mantenir la flotabilitat, de manera que no poden deixar de nedar o s’enfonsarien. En aquest punt hi una mica de controvèrsia, ja que alguns investigadors han assenyalat que la sustentació hidrodinàmica no s’aconsegueix només a través de les aletes pectorals, tal com es creu, sinó que aquesta sustentació es dóna també gràcies al musell i ventre aplanats en funció de la posició que l’animal adopta quan neda, aportant aproximadament el 30% de la seva sustentació. Baixant la cua una mica cap avall i el cap una mica cap amunt, l’animal pot mantenir la flotabilitat.