El solraig (Isurus oxyrhinchus) és un tauró pelàgic de la família dels làmnids. Se’l considera el tauró més ràpid del món i, possiblement, es trobi en el top 5 dels peixos més ràpids (només per darrere dels peixos vela) el que li ha valgut el sobrenom de “el falcó pelegrí del mar“. S’han registrat oficialment velocitats de 50 km/h, encara que existeixen algunes estimacions de solraigs adults que podrien haver arribat als 70 km/h.

Però, com és això possible en un medi aquàtic que ofereix tanta resistència?

La resposta a aquesta pregunta és senzilla. Disseny i potència. Els solraigs estan dissenyats evolutivament per a la velocitat. Un musell llarg i punxegut i un cos aerodinàmic els fan increïblement hidrodinàmics. A més, tenen una poderosa cua en forma de mitja lluna que els impulsa a través del aigua. La seva pell, com la de tots els taurons, està coberta amb milions de diminutes escates en forma de dents anomenades denticles dèrmics, que apunten cap enrere per reduir el fregament amb l’aigua, però en aquest cas, el disseny és portat a l’extrem. A les zones amb major flux d’aigua, per exemple a les vores de les aletes pectorals, els solraigs tenen també unes “escates flexibles” que quan s’incrementa el flux s’ericen ajudant a empènyer l’aigua sobre el cos de manera més eficient, com els alerons d’un cotxe de competició. Aquest disseny, els permet aconseguir altes velocitats i també realitzar salts d’uns 9 metres fora de l’aigua. A més, són també grans nedadors, recorrent distàncies de gairebé 60 km al dia.

Una altra gran adaptació, que també presenten altres làmnids com el tauró blanc (Carcharodon carcharias), és el que es coneix com endotèrmia, és a dir, la capacitat de retenir la calor generada per l’activitat muscular i el metabolisme. Això els permet mantenir una temperatura corporal bastant superior a la temperatura de l’aigua (en algunes espècies fins a 20 º C). Això incrementa la seva potència muscular, facilita la digestió i els seus moviments poden ser més ràpids i explosius.

Tot i aquests avantatges evolutius, igual que molts altres taurons, les seves característiques biològiques els confereixen una alta sensibilitat a la sobrepesca. Els solraigs presenten una taxa de reproducció molt baixa i només tenen cries cada 3 anys. Les femelles maduren als 18 anys i només produeixen de 4 a 25 cries, després d’una gestació de 15 a 18 mesos.

Molt valorats per la seva carn i aletes són objectiu de les flotes pesqueres i també es capturen de forma incidental. La captura durant dècades, sense l’establiment de límits de pesca, ha portat a la població de l’Atlàntic nord a un nivell d’esgotament sense precedents que va fer saltar les alarmes en 2017, quan els científics van detectar greus nivells de sobrepesca i van recomanar la seva prohibició de captura. Els científics estimen que si ara mateix paréssim tota la captura, la població només tindria un 50% de probabilitats de recuperar-se a nivells saludables per a l’any 2045, i un 70% de probabilitats de recuperar-se per 2065.

Malgrat el crític de la situació i de la claredat i gravetat del consell científic, la UE, els Ministeris de Pesca de diversos països (Espanya entre ells), les organitzacions regionals de gestió pesquera (ORGP en endavant) com ICCAT, segueixen donant-li voltes i posant traves a la prohibició de seva retenció a l’Atlàntic nord (a la Mediterrània fa anys que la seva pesca està prohibida).

Per sort, el 2019, el solraig va entrar a l’apèndix II de CITES (Convenció sobre el comerç internacional d’espècies amenaçades de fauna i flora silvestres), el que implica que cal demostrar que les exportacions i els desembarcaments d’aquesta espècie provenen de pesqueres legals i sostenibles. Les últimes notícies suggereixen que des del Ministeri de Transició Ecològica, de qui depèn l’autoritat CITES a Espanya, no es donarà cap més certificat i que la quota de comercialització per 2021 serà 0. Moviments similars s’estan veient també en el govern de Portugal, que recentment també ha anunciat el mateix.

Totes dues coses llancen una mica d’esperança en el futur de les poblacions de solraig a l’Atlàntic nord, especialment perquè Espanya i Portugal són els països que més solraig capturen. Veurem si es manté la tendència i si finalment, també des Pesca, la UE i les ORGPS es decideix seguir el consell dels científics de prohibir la retenció a bord del solraig i així començar a construir el camí de la recuperació de les seves poblacions.