Què va ser primer, l’ou o la gallina? O, en el nostre cas, els Pokémon o els nudibranquis? En aquesta ocasió, la resposta és senzilla: els nudibranquis. Molt abans que en Pikachu i companyia arribessin a les nostres vides, la natura ja havia creat criatures amb colors impossibles, formes extravagants i “habilitats” sorprenents. Tan sorprenents, de fet, que costa creure que siguin reals. I el millor és que no cal viatjar a l’altra punta del món per trobar-les: algunes viuen al Mediterrani.
Què són els nudibranquis?
Malgrat el seu aspecte gairebé fantàstic, aquests petits animals són un grup de mol·luscs gasteròpodes, emparentats amb els cargols i els llimacs. En la fase adulta no tenen closca i, en moltes espècies, les brànquies queden exposades sobre el dors, una característica que dona origen al seu nom: del llatí nudus (“nu”) i del grec branchia (“brànquies”).
La majoria dels nudibranquis mesuren només uns quants centímetres, molts no superen els cinc, i es desplacen lentament pel fons marí. A més, són pràcticament cecs. Els seus diminuts ulls, els ocels, només els permeten distingir entre la llum i la foscor, o ombres en moviment.
Felimare tricolor, un petit nudibranqui de colors cridaners present al Mediterrani. Crèdits: Dani San Roman / SUBMON.
Amb aquesta descripció, tot sembla jugar en contra seu: són petits, lents, no tenen closca i tenen una visió molt limitada. Aleshores, com aconsegueixen sobreviure en un oceà ple de depredadors molt més grans i ràpids?
El secret de la seva supervivència
La resposta es troba en les sorprenents estratègies que han desenvolupat per sobreviure. I és que, encara que no tinguin atacs ni evolucionin amb una pedra especial, alguns nudibranquis tenen “habilitats” que molts Pokémon envejarien.
Els seus colors cridaners, per exemple, no són una qüestió estètica. A la natura, els colors vius solen ser un senyal d’advertència per als depredadors, un fenomen conegut com a aposematisme. És una manera de dir: “millor no em mengis, que soc perillós”.
I, en el cas de molts nudibranquis, l’advertència és real. Moltes espècies incorporen o acumulen al seu organisme compostos químics defensius procedents dels animals dels quals s’alimenten, com ara esponges o cnidaris, i els utilitzen com a protecció davant dels depredadors. Per exemple, Flabellina affinis o Cratena peregrina s’alimenten d’hidrozous i poden incorporar els nematocists (les cèl·lules urticants) de les seves preses i emmagatzemar-los als extrems dels cerates, les prolongacions allargades del dors.
Flabellina affinis, els característics cerates de la qual poden emmagatzemar els nematocists obtinguts de les seves preses. Crèdits: Dani San Roman / SUBMON.
On es troben els nudibranquis?
Actualment s’han descrit més de 3.000 espècies de nudibranquis arreu del món, distribuïdes des d’aigües tropicals fins a regions polars.
La gran majoria són animals bentònics, és a dir, viuen associats al fons marí. Es poden trobar sobre roques, algues, praderies de fanerògames marines, coralls o esponges, des d’aigües molt somes i properes a la costa fins a diversos centenars de metres de profunditat, depenent de l’espècie.
Malgrat els seus colors cridaners i el seu aspecte gairebé tropical, no cal viatjar a esculls llunyans per trobar-los. El Mediterrani acull una sorprenent diversitat de nudibranquis, molts dels quals són tan espectaculars com els que habiten alguns dels destins de busseig més famosos del planeta.
Peltodoris atromaculata, coneguda com a “vaqueta suïssa”, és un dels nudibranquis més fàcils de reconèixer del Mediterrani gràcies a les seves característiques taques fosques sobre fons blanc. Se sol trobar en zones poc il·luminades, sovint sobre les esponges de les quals s’alimenta. Crèdits: Dani San Roman / SUBMON.
Cratena peregrina és una de les espècies més habituals del Mediterrani. Els seus característics cerates ataronjats i violacis no són només decoratius: als seus extrems pot emmagatzemar les cèl·lules urticants que obté de les seves preses i utilitzar-les per defensar-se. A més, en aquesta imatge pots observar la posta d’aquesta espècie, una delicada cinta d’ous blancs disposada en espiral. Crèdits: Dani San Roman / SUBMON.
Sabies que no són els únics?
Tot i que els nudibranquis són probablement els invertebrats marins més famosos pels seus colors cridaners, no són els únics que semblen sortits d’un videojoc. Al fons marí també hi podem trobar planàries marines, uns cucs plans que pertanyen al grup dels platihelmints.
A primera vista, es poden confondre amb alguns nudibranquis pels seus colors vius i les seves formes ondulants. Tanmateix, no hi estan emparentades. A més, les planàries amaguen una altra característica sorprenent: la seva extraordinària capacitat de regeneració, que els permet reconstruir parts del cos quan resulten danyades.
Prostheceraeus roseus (esquerra) i Prostheceraeus moseley (dreta), unes planàries marines de colors vius que demostren que els nudibranquis no són els únics petits habitants cridaners del Mediterrani. Crèdits: Dani San Roman / SUBMON.
La natura sempre supera la ficció
Els nudibranquis i les planàries són només una petita mostra de l’extraordinària biodiversitat que acull el Mediterrani. Només cal observar amb una mica més d’atenció per descobrir que algunes de les criatures més sorprenents no viuen en un món de ficció, sinó molt més a prop de casa. Així que, la pròxima vegada que exploris el fons marí, para atenció als petits detalls: potser et creuaràs amb algun dels “Pokémon” del Mediterrani.
