Cada any arriben al mar de 5 a 12 milions de residus plàstics. Part d’aquests residus es degraden a causa de la radiació solar, l’onatge, l’abrasió, o per l’acció de diversos microorganismes, formant els anomenats microplàstics, partícules plàstiques de menys de 5 mm.

Però no tots els microplàstics provenen de la degradació d’aquests residus. Una quarta part procedeixen del rentat de la roba sintètica, de l’abrasió dels pneumàtics o de microplàstics que s’afegeixen de forma intencionada a productes d’higiene personal.

S’estima que al mar hi ha més de 51.000 milions de partícules plàstiques o microplàstics que potencialment poden ser ingerits pel zooplàncton, invertebrats i petits peixos entrant així a la cadena tròfica.

En un estudi científic liderat per la Dra. Amanda Dawson, de la Griffith University d’Austràlia s’ha descrit la capacitat del krill antàrtic (Euphausia superba) de digerir parcialment microplàstics fragmentant-los en nanoplàstics, partícules plàstiques de menys d’1 micra.

La publicació d’aquest estudi ha provocat la proliferació de notícies, a la premsa generalista, relacionant la capacitat del krill antàrtic de fragmentar microplàstics amb l’eliminació d’aquest tipus de residus del mar. Res més lluny de la realitat, els nanoplàstics resultants de la fragmentació poden ocasionar efectes adversos a nivell molecular i translocar-se a tots els òrgans. A més, per la seva mida petita poden ser ingerits per organismes més petits, magnificant la presència de partícules plàstiques en la cadena tròfica.

Per a més informació sobre l’estudi científic:

https://www.nature.com/articles/s41467-018-03465-9