Seguim en confinament i són moltes les notícies sobre fauna que arriben als mitjans de comunicació. El gran protagonista d’aquests dies és, sense dubte, el tauró pelegrí. Aquest esqual és una espècie protegida i catalogada en perill d’extinció al Mediterrani. Pot assolir els 8 metres i 4 tones, tot i que es tracta d’una espècie afable i planctòfaga. És a dir, s’alimenta de plàncton que s’estén a àrees d’alta productivitat primària. Les seves zones d’alimentació coincideixen, en molts casos, amb caladors d’interès pesquer, d’on s’extreu un dels mariscs més apreciats, la gamba. Són fons marins d’entre 200 i 400 metres de profunditat que, en funció de la pendent del fons marí coster, estan més o menys a prop de la costa.

Veure a les notícies que s’ha albirat un tauró peregrí ens sembla un fet insòlit, però en realitat és més comú del que imaginem. Només hem de parlar amb la gent del mar –com els pescadors que treballen a diari a les nostres costes– per a emportar-nos una sorpresa al saber de l’enorme biodiversitat local que existeix i a la que habitualment li donem l’esquena.

Aprofitem aquesta noticia per tornar la vista enrere gràcies als records d’un d’ells. A la costa catalana, fa més de 45 anys, no hi havia un confinament com el que ha provocat la COVID-19, pel que únicament els familiars i amics dels pescadors sabien de l’existència d’aquest gran tauró.

Ens desplacem virtualment al port de Vilanova. Allí Jaume Figueras, pescador artesanal que porta 47 anys treballant al mar, ens explica les experiències del seu pare, qui es va dedicar a la pesca d’arrossegament entre el 1955 i el 1975, aproximadament:

“El vaixell arrossegava cada dia entre Gavà i Calafell, sobre fons de gamba a 150-200 braces i 7-10 milles de la costa. A la primavera, inclús a l’estiu, a la zona de Torredembarra era bastant habitual veure algun mulà; la seva mida era imponent, uns 8 metres. Curiosament, abans de l’albirament es solien veure nombrosos dofins nedant a proa. A vegades coincidia amb l’arribada del vaixell al calador, a les 8 del matí; altres vegades quan marxaven, a les 3 de la tarda. Solien veure’n un o dos, era el més freqüent. L’animal es mostrava bastant indiferent a ells i nedava a les proximitats de vaixell. Aquestes trobades eren tant habituals que fins i tot hi havia dies que els pescadors oblidaven explicar-ho a la família”.

Interrompo un moment a Jaume per a preguntar-li si coneix la recent notícia (del 20 de febrer de 2020) sobre un vaixell d’arrossegament que va capturar per accident un tauró peregrí a Tarragona. Per suposat que l’havia sentit. Tornant al relat, vull saber si recorda algun cas similar en aquella època. Amb l’embarcació del seu pare no, però sí que hi va haver un cas estrany, ja que va ser “a poca aigua”. Així ho explica Jaume: “Va ser al voltant del 1975. Es va capturar accidentalment un tauró peregrí sobre fons de llagosta en un tremall, a 7 milles i 80 braces de profunditat. Diuen que pesava uns 700 kg. Va morir emmallat a la xarxa”.

En un món globalitzat, on tot connecta amb tot, al final s’ha establert una relació de cooperació entre científics i ciutadania; cent ulls veuen més que dos i s’ha aconseguit avenços sobre la distribució d’espècies, que per als grups d’investigació per sí mateixos serien molts costosos. En concret sobre el tauró peregrí, en breu es farà públic un estudi realitzat pel ICM (Institut de Ciències del Mar) sobre albiraments de fauna marina abans i després de la COVID-19. Us compartirem l’enllaç, així que estigueu atents al blog!