No és una novetat mencionar que el plàstic està en totes parts i que és el tipus de deixalla marina més comú. Es tracta d’un material molt resistent, fet negatiu si pensem en l’ús que li donem moltes vegades, perquè això comporta que mai acabi desapareixent per complet de l’entorn marí.

Els residus plàstics poden tenir moltes mides, formes i provenir d’una gran varietat de fonts. Per l’acció de determinats factors ambientals i biològics, es van fragmentant en trossets cada cop més petits fins a convertir-se en microplàstics. L’Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica (NOAA) estableix que un fragment de plàstic és considerat microplàstic quan el seu diàmetre és inferior a 5 mil·límetres, i en cas de tenir un diàmetre menor a 0,001 es denomina nanoplàstic.

Fa unes setmanes vam desenvolupar una sèrie de continguts per a un projecte en col·laboració amb Lush Espanya sobre microplàstics, entre els quals vam dissenyar aquesta infografia, que intenta explicar d’una forma clara i resumida la problemàtica dels microplàstics i com aquests afecten a la vida marina.

Què podem veure en aquesta infografia?

La il·lustració representa, de forma vertical, les diferents vies d’entrada de microplàstics al mar i com poden afectar a la cadena tròfica marina.

Comencem pel principi: un resum de les principals fonts de residus que acaben arribant al medi marí. Són aquestes les úniques formes que tenen els fragments de plàstic i microplàstic d’arribar al mar? No, malauradament hi ha moltes altres fonts i residus que generen microplàstics i que acaben afectant al medi marí. Les que es descriuen aquí són exemples de sectors o residus que més comuns que, pels seus components o processos intrínsecs, generen fragments de plàstic i microplàstic que acaben arribant al mar per diferents vies.

Un exemple molt comú de residu que acaba als nostres mars és el de les tovalloletes humides. Aquestes tovalloletes molts cops es llencen indegudament pel lavabo i arriben a la xarxa de clavegueram, com passa amb altres elements plàstics com bastonets, preservatius o compreses. Això provoca que, a més d’obstruir els sistemes de clavegueram, es vagin desintegrant en partícules microplàstiques que acaben a mars i oceans. Segons un estudi de la OCU, cap tovalloleta humida, tot i que s’anunciï com a biodegradable, es degrada més d’un 5% passats dos mesos, degut en part a la barreja de fibres sintètiques que les composen i a les substàncies conservants amb les que impregnen aquests productes.

A la il·lustració podem veure també els diferents processos de fragmentació del plàstic, resumits en dues formes. Per una banda, es produeix la fragmentació de partícules de plàstic pel desgast físic i químic que generen alguns processos (tractaments i procediments industrials, transport de mercaderies, transport i mobilitat per carretera, entre d’altres). D’altra banda, una altra forma de fragmentació del plàstic és a través de la fragmentació biològica, és a dir, la interacció d’organismes vius amb aquests fragments de plàstic.

Depenent de la mida, densitat i composició, aquests microplàstics poden acabar a la sorra de les platges, flotant a l’aigua si són poc densos, als sediments o, si són partícules de microplàstics més denses, poden acabar enfonsant-se al mar.

De qualsevol forma, com afecten els microplàstic a la cadena tròfica marina?

Està comprovat que els petits fragments de plàstic que arriben al medi marí s’incorporen a la cadena tròfica marina, per exemple, a través del zooplàncton, que els ingereix per error i els acumula al no ser capaç de digerir-los. Un estudi realitzat al 2016 va demostrar que la ingesta de microplàstics per part del zooplàncton afectava negativament a les taxes d’alimentació, supervivència i fecunditat de copèpodes.

El problema de la presència de microplàstics en el medi marí no només afecta als organismes més petits.  Com es veu a la infografia, arriba també a espècies de bivalves, peixos pelàgics, mamífers marins, crustacis, peixos demersals i espècies de peixos mesopelàgics.En aquests nivells tròfics superiors, la concentració dels fragments plàstics va augmentant i s’han arribat a detectar a l’interior del 40% d’espècies de balenes, dofins, marsopes, tortugues marines i al voltant del 36% de les espècies d’aus marines.