Una de les principals característiques diferencials dels taurons és la seva dentició. Les dents dels taurons no es troben ancorades a les mandíbules (o millor dit, als cartílags mandibulars), sinó que es troben fràgilment implantades en una capa de teixit coneguda com epiteli basal. Això, que podria semblar un contrasentit ja que si les dents no estan fermament subjectes es podrien perdre amb facilitat, no és més que una altra genialitat adaptativa d’aquestes espècies. Aquesta característica els permet reposar les dents sense descans durant tota la seva vida, tenint sempre les seves “eines” en perfecte estat. Això varia entre espècies, però de forma genèrica els taurons podrien tenir al voltant d’unes 20.000 dents al llarg de la seva vida.

Les dents dels taurons estan formades fonamentalment de dentina recoberta d’esmalt. Aquestes dents es generen a la part interna de la mandíbula i van creixent per files movent-se cap endavant, de forma semblant a la d’una escala mecànica. D’aquesta manera van trencant el fi epiteli que les protegeix i establint-se com a nova filera de dents completament funcional.

Així, aquests animals presenten una substitució continuada de la seva dentició durant tota la seva vida. Els taurons poden presentar entre 5-15 files de dents encara que només entre 1 i 3 files de dents són funcionals, depenent de les espècies. La resta que es poden veure es troben en procés d’eliminació (les més anteriors) o de formació (les més posteriors). En un animal viu que conserva els seus teixits, no podem veure totes aquestes files de dents, però si observem mandíbules de taurons preparades i netes de pell podem veure totes aquestes files de dents que estan en procés de creació per sota de l’epiteli.

A més, evolutivament, els taurons i les rajades han desenvolupat una gran diversitat morfològica en les formes de les seves dents. Tant és així, que ens serveixen com a eina identificadora de les diferents espècies. Això, pot ser una estratègia adaptativa en què la diferència de preses (i la consegüent adaptació de les dents) hauria permès als taurons aprofitar una àmplia varietat de nínxols alimentaris, minimitzant la competitivitat entre espècies similars. Això, al llarg de l’evolució, ha proporcionat com dèiem una grandíssima varietat de denticions adaptades als diferents hàbits alimentaris de cada espècie.

Fent una classificació generalista en grans grups podem trobar:

• Dents vestigials i diminutes de forma cònica. Són dents no funcionals en procés de desaparició en aquelles espècies que s’alimenten de plàncton com el tauró balena (Rhincodon typus) o el tauró pelegrí (Cetorhinus maximus).
• Dents romes en formació de mosaic. Utilitzades per aixafar i triturar petxines o closques d’invertebrats com mol·luscs o crustacis. Els presenten algunes espècies de rajades i taurons, com ara les mussoles (Mustelus spp).
• Dents amb moltes cúspides punxegudes petites. Per esquinçar i trossejar a el mateix temps, com la moixina (Galeus melastomus) o els gats (Scyliorhinus canicula).
• Dents punxegudes, llargues, llises i estretes amb forma de ganxo, per a subjectar preses grans i poder empassar progressivament. Un cop subjecta, la presa no té escapatòria ja que la forma de ganxo impedeix que pugui escapar-se. Un clar exemple seria el solraig (Isurus oxyrhinchus) o el solraig llis (Odontaspis ferox).
• Dents planes, triangulars i serrades per tallar grans preses o arrencar grans trossos de carn d’un mos movent lateralment el cap. Per exemple el tauró blanc (Carcharodon carcharias).
• Dents molt diferents (dimorfisme) entre les dues mandíbules. Normalment, les dents inferiors planes i amb moltes cúspides en forma de fulla de serra i els de dalt fins i punxeguts (de vegades també amb diverses cúspides). Els de dalt subjecten i els de baix tallen. Per exemple el xovato (Hexanchus griseus).

Un últim detall curiós. Algunes de les dents que es perden cauen, però d’altres són reabsorbides i en algunes espècies fins i tot engolides per reaprofitar les substàncies minerals que els permeten crear dents noves.