“Sabem més de la superfície de la lluna que del fons de l’oceà”. Aquesta afirmació de Jean-Michael Cousteau alberga una veritat: tot i que l’oceà cobreix aproximadament el 71% del planeta Terra, encara sabem molt poc sobre ell. Entendre el que passa sota el mar és un dels majors reptes de la ciència.

L’ésser humà sempre s’ha sentit atret per l’oceà, i els primers exploradors de l’oceà van ser diverses cultures costaneres de Grècia i la Xina, que cap a l’any 5000 a.C. van començar a submergir-se al mar per a recollir aliments i dedicar-se al comerç.

L’oceanografia moderna – la branca de la ciència que s’ocupa de les propietats i els fenòmens físics i biològics de l’oceà – no va començar fins al segle XVIII. Ferdinando Marsili, científic i explorador italià, és considerat el pare de l’oceanografia moderna. És el primer acadèmic que va introduir el rigor científic en l’estudi del mar, i un dels primers homes del món a realitzar recerques oceanogràfiques i a estudiar la biologia marina i la morfologia de les conques i les costes. Va realitzar observacions in situ, va estudiar els fons marins del Golf de Lleó, la classificació de les espècies, les corrents i les propietats de l’aigua de la mar, recordant que tot el seu plantejament científic es basava “en els experiments i observacions que ell mateix feia en les seves sortides de camp”. En 1725, va publicar “Histoire physique de la mer” sobre els descobriments de les seves recerques oceanogràfiques de 1705-1706 en el Golf de Lleó, que es considera el primer tractat científic sobre l’oceà.

Un altre esdeveniment en la història de l’oceanografia moderna és l’Expedició Challenger (1872-1876). Basant-se en els recents descobriments de Charles Darwin a bord del Beagle, els científics a bord del HMS Challenger van circunnavegar l’oceà mundial amb l’objectiu principal de recopilar dades sobre molts temes: la temperatura de l’oceà, la química de l’aigua de la mar, els corrents, la penetració de la llum en les profunditats marines, la biodiversitat de la vida marina i la geologia del fons. Els resultats científics del viatge, com el descobriment de 4.700 espècies i les troballes biològiques, es van publicar en un informe de 50 volums amb més de 29.500 pàgines que va trigar més de 20 anys a compilar-se, amb l’ajuda d’il·lustradors i artistes. Un dels descobriments més importants de l’Expedició Challenger va ser la localització de la Fossa de les Mariannes en el sud-oest de l’Oceà Pacífic. Les tecnologies de l’època van mesurar una profunditat de gairebé 9.000 metres, una cosa mai registrada en cap altre lloc de la Terra. La Fossa de les Mariannes es confirma com el lloc més profund conegut del fons oceànic, amb uns 11.000 metres de profunditat.

A principis del segle XX, l’observació sobre les profunditats oceàniques i els organismes marins era encara inassolible: a la fi dels anys 20, la profunditat més gran a la qual podien descendir els humans amb cascos de busseig era de només diverses desenes de metres. Els submarins de l’època descendien fins a un màxim de 115 m, però no tenien finestretes, per la qual cosa als científics els resultava impossible observar l’entorn de les profunditats. Va ser en 1930 quan dos estatunidencs, un zoòleg i un enginyer, van construir una esfera segellada d’acer proveïda de finestretes i suspesa per un cable d’un vaixell. Amb el Batysphere, tots dos van aconseguir una profunditat de 900 metres en 1934: va ser la primera vegada que els animals de les profunditats van ser observats en el seu entorn natiu per l’ésser humà. L’aventura del Batysphere va ser pionera en l’exploració humana de l’oceà.

En les últimes dècades, l’exploració, l’estudi i l’observació de l’oceà han fet grans passos gràcies a la col·laboració entre diferents disciplines i a l’avanç de les noves tecnologies, com els satèl·lits, les eco-sondes i els vehicles submergibles operats a distància. Continuar explorant l’oceà en la seva profunditat i complexitat és exactament el que necessitem en un món en el qual el canvi climàtic és cada vegada més accelerat, i en el qual la població humana i les exigències econòmiques són cada vegada majors. La cooperació de científics, enginyers, climatòlegs, geòlegs i científics socials està millorant la comprensió de l’oceà i els seus processos, aconseguint una millor representació del que hi ha sota la seva superfície.