Cada 11 de febrer se celebra el Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència, una data proclamada per l’Assemblea General de les Nacions Unides l’any 2015 per reconèixer el paper fonamental que exerceixen les dones en l’avenç del coneixement científic i tecnològic.
Més enllà del reconeixement, aquesta jornada busca promoure un accés just i equitatiu de dones i nenes a l’educació, la recerca i la innovació en ciència i tecnologia. Un objectiu que continua sent especialment rellevant, ja que, malgrat que les dones joves accedeixen en major proporció als estudis superiors, la seva presència en les disciplines científiques continua sent desigual. A escala global, només el 35% de les persones titulades en ciències són dones, una bretxa que reflecteix barreres estructurals, estereotips i desigualtat d’oportunitats que persisteixen al llarg de tota la carrera científica.
A SUBMON sabem que afrontar els reptes ambientals de l’oceà requereix equips diversos i plurals, on totes les veus comptin. Projectes com COSTtERA-3, que acaba de començar aquest febrer, en són un bon exemple. Aquest projecte es desenvolupa amb la col·laboració de la Fundación Biodiversidad del Ministerio para la Transición Ecológica y el Reto Demográfico, a través del Programa Pleamar, i està cofinançat per la Unió Europea pel FEMPA (Fons Europeu Marítim, de Pesca i d’Aqüicultura), i és un exemple de com la ciència marina pot avançar gràcies a la participació i al lideratge de dones en totes les etapes del treball científic. Avui volem aprofitar aquest dia per donar veu a la Natàlia Amigó, biòloga de SUBMON i investigadora que forma part del projecte COSTtERA-3, que ens parla de la seva vocació per la ciència, del seu recorregut professional i de la seva experiència com a dona en l’àmbit de la ciència i del treball al mar.

La investigadora Natàlia Amigó a bord d’una campanya marítima dedicada a l’estudi de cetacis al Mediterrani. Crèdits: Alba Sotorra.
Natàlia, ens pots explicar una mica sobre tu i en què consisteix la teva feina a SUBMON?
Soc llicenciada en biologia i tinc un Màster en Enginyeria Ambiental, especialitzada en la recerca i conservació de mamífers marins, amb especial dedicació als cetacis. Des del 2020 treballo a SUBMON, desenvolupant projectes vinculats a l’estudi i la conservació de la biodiversitat marina al Mediterrani.
La meva feina se centra a estudiar l’abundància, la distribució i l’ecologia dels mamífers marins, així com a analitzar com les activitats humanes, com la pesca o el trànsit marítim, influeixen en les seves poblacions. Combino treball de camp, anàlisi de dades i eines com els Sistemes d’Informació Geogràfica (SIG) i els models de distribució d’espècies per aportar informació útil per a la gestió i la conservació.
En quin projecte estàs treballant actualment i quins són els seus principals objectius?
Actualment treballem en el projecte COSTtERA-3, amb l’objectiu de contribuir a la millora de la conservació del dofí mular i a la sostenibilitat de l’activitat pesquera a Catalunya, mitjançant l’anàlisi integral de les seves interaccions amb les arts d’arrossegament en àrees protegides.
El projecte inclou sortides de recerca en embarcació per registrar la distribució dels dofins mulars a l’àrea del Cap de Creus i avaluar el seu grau de dependència de l’activitat pesquera. A més, utilitzem càmeres submarines i hidròfons per estudiar amb més detall el seu comportament sota l’aigua i les seves interaccions directes amb les arts de pesca.
També incorporem noves tecnologies, com eines basades en intel·ligència artificial, per a l’anàlisi automatitzada de dades acústiques i de vídeo, fet que ens permet millorar la precisió i l’eficiència en el tractament de la informació.
D’on neix la teva vocació per la ciència?
Des de sempre he estat molt curiosa, amb la necessitat de saber el perquè de les coses. Aquesta curiositat va ser el que, gairebé sense adonar-me’n, em va portar cap a la ciència.
Amb el temps vaig entendre que la ciència era la manera que tenia de canalitzar aquesta forma de mirar el món: observar, fer preguntes i intentar trobar respostes.
Com va començar el teu interès per la biologia i els mamífers marins?
Els animals i el mar m’han apassionat des de petita, i els mamífers marins sempre m’han generat una fascinació especial. Quan era molt petita, passava hores al mar, anava amb ulleres i tub buscant durant hores tot el que pogués trobar sota l’aigua. Amb el temps, aquella fascinació va evolucionar cap als dofins, les balenes, les foques… Tot mamífer marí. Recordo veure documentals i pensar quina sort seria poder treballar amb aquests animals. Tanmateix, en aquell moment no sabia com ho podia aconseguir, ja que no era fàcil trobar referents ni hi havia tants estudis o projectes visibles com ara.
Com ha estat el teu recorregut fins a poder dedicar-te professionalment a l’estudi dels cetacis?
A mesura que creixia es començaven a sentir més iniciatives i descobriments, i des dels 12 anys vaig tenir clar que volia estudiar Biologia per intentar dedicar-me a l’estudi dels cetacis. Aleshores semblava molt difícil, i encara ho és, i molta gent del meu entorn no ho acabava d’entendre. Per sort, la meva família sempre em va donar suport i ho va veure com una cosa possible, i això va fer que mai em plantegés canviar de rumb.
Un cop a la carrera entens que el camí no és senzill: poques places, poc finançament, oportunitats limitades… Vaig començar a moure’m fent pràctiques, però el que vaig trobar em va decebre una mica. En aquell moment vaig dubtar i vaig decidir orientar-me cap a un camí més estable, cursant un màster en Enginyeria Ambiental, que a priori m’oferia més sortides laborals.
Tanmateix, just aleshores va sorgir l’oportunitat d’entrar com a voluntària en una ONG a Barcelona per estudiar cetacis al mar Catalanobalear. Vaig decidir combinar el màster amb el voluntariat. En acabar, vaig saber que el que realment volia era dedicar-me als cetacis. Així que no vaig continuar per la via de l’enginyeria i vaig seguir durant gairebé deu anys combinant feines no relacionades amb el mar i el voluntariat, realitzant campanyes de recerca al mar i anàlisi de dades. Finalment, vaig decidir anar-me’n a Islàndia per treballar com a guia de whale watching.
Poc abans de la COVID, va sorgir l’oportunitat d’incorporar-me a SUBMON, i en aquell moment vaig decidir fer el pas i tornar a casa per, finalment, poder dedicar-me professionalment a l’estudi dels cetacis del Mediterrani.
En la teva experiència, què significa ser dona en l’àmbit científic i marítim?
Segons les dades actuals, sabem que ser dona en el món científic no és fàcil. Tot i així, crec que la situació està canviant i que en molts àmbits la presència femenina és cada vegada més gran. Per exemple, a la carrera de Biologia, durant la meva etapa universitària, la majoria érem dones. En el camp dels mamífers marins, de fet, el percentatge de dones és superior al d’homes.
Tanmateix, encara que en nombre puguem ser majoria en alguns àmbits, aquest mateix percentatge no es reflecteix en les posicions de poder o en els llocs de més responsabilitat.

Pescadors col·laboradors del projecte i la investigadora Natàlia Amigó durant la instal·lació de càmeres submarines a les xarxes d’arrossegament. Crèdits: SUBMON.
Has trobat barreres específiques pel fet de ser dona al llarg de la teva trajectòria?
Atès que el meu sector té un gran component femení, fins ara, en l’entorn estrictament acadèmic o científic no he sentit barreres directes pel fet de ser dona. He experimentat més dificultats pel fet de voler dedicar-me a la ciència en si, a causa de les poques oportunitats, la inestabilitat laboral i la manca de finançament que caracteritza el sector. En molts casos, el repte no ha estat tant el gènere com la precarietat estructural de la carrera científica: feines sense remuneració, contractes temporals, competència elevada i trajectòries professionals poc definides. Això fa que el camí sigui exigent per a qualsevol persona que vulgui dedicar-s’hi.
Si miro enrere, crec que on més m’he hagut d’adaptar ha estat en l’àmbit marítim. Aquest tipus d’estudis requereix embarcar-se i, des que vaig començar fa més de quinze anys, he anat percebent una evolució en el tracte cap a les dones dins del sector, on aleshores érem poques.
En aquells primers anys sí que vaig sentir una necessitat més gran de demostrar els meus coneixements i capacitats per guanyar-me la confiança de la gent de mar. No sempre era una cosa explícita, però sí que existia aquesta sensació d’haver de validar constantment que estaves preparada per a la feina a bord.
A més, com a biòloga, és habitual embarcar-se en vaixells on la presència femenina continua sent minoritària. En teoria no hauria de suposar cap problema, però en la pràctica pot existir una certa incertesa sobre el tracte que puguis rebre. Afortunadament, amb el pas del temps he percebut un canvi positiu, tot i que encara queda camí per recórrer.
En qualsevol cas, crec que és important no generalitzar. Cada entorn i cada experiència és diferent, i no totes les dones viuen les mateixes situacions. Jo parlo des del meu recorregut personal.
Has tingut referents femenins que t’hagin inspirat en el teu camí professional?
En preparar l’entrevista em vaig preguntar qui han estat els meus referents i, sincerament, no hi ha una dona en concret. Quan vaig créixer no se sentien tants casos de projectes o descobriments liderats per dones; el món científic no tenia la visibilitat ni l’interès que té ara. A mesura que anava coneixent històries, pensava: que increïble el que ha aconseguit aquesta persona, fins on ha arribat.
Tanmateix, més que una figura individual, el que realment m’inspirava era el conjunt de dones que anaven avançant, ocupant posicions de responsabilitat i fent-se visibles. També veure les meves companyes i dones que he anat coneixent al llarg del camí, que volem el mateix, ens motiven les mateixes inquietuds, amb idees i somnis similars, m’impulsa més que qualsevol referent concret.
I, per descomptat, les dones de la meva família han estat el meu major exemple. Tot i que no hagin estat vinculades al mar ni a la ciència, em van ensenyar el valor del treball constant, la importància de gaudir del que fas i la fortalesa per continuar endavant.
Quins creus que són els teus principals reptes de futur a nivell personal?
A nivell personal, el meu principal repte és continuar creixent professionalment sense perdre el vincle directe amb el mar i amb el treball de camp. M’agradaria seguir desenvolupant projectes que aportin coneixement aplicat i que tinguin un impacte real en la conservació dels cetacis del Mediterrani.
I a nivell general?
A nivell general, un dels grans reptes del sector és garantir un finançament sostingut que permeti investigacions a llarg termini. L’estudi de mamífers marins requereix sèries temporals àmplies per entendre tendències poblacionals, canvis en el comportament o efectes del canvi climàtic, i això només és possible amb continuïtat en els projectes. A això s’hi suma la necessitat d’una major connexió entre la ciència, la gestió i la societat, perquè el coneixement generat es tradueixi en polítiques efectives i en una major conscienciació social.
Un altre gran repte és millorar l’estabilitat i les condicions del sector perquè moltes dones no es quedin pel camí. En ciència i conservació encara hi ha molta precarietat, contractes curts i carreres difícils de sostenir en el temps, i això afecta especialment quan es creua amb etapes vitals com la maternitat o la conciliació.
És important continuar avançant en el foment d’entorns laborals basats en el respecte, la igualtat i la professionalitat. Crec que en els darrers anys hi ha hagut una evolució positiva, però encara cal continuar treballant perquè aquesta igualtat sigui una realitat natural i consolidada en tot el sector.
Per acabar, quin missatge t’agradaria transmetre a les nenes i joves que somien dedicar-se a la ciència?
És difícil donar un missatge general, perquè cada persona viu el seu propi camí. Però si una nena o una dona vol dedicar-se a la ciència, li diria que ho persegueixi, que no es rendeixi i que no deixi que el fet de ser dona la freni.
La situació avui és molt diferent de la de fa anys i, a més, continua evolucionant. Cada vegada hi ha més referents, més oportunitats i més espais on les dones són presents. Que el gènere no sigui l’obstacle que els impedeixi arribar on volen ser. I que confiïn en les seves capacitats, fins i tot quan el camí sembli difícil o apareguin moments de dubte, perquè això també forma part del procés. Hi ha més d’un camí per arribar a l’objectiu. Que mai perdin la curiositat, la constància i la passió pel que fan o volen fer.




