Sense pretendre ser una explicació exhaustiva, veurem de manera breu i didàctica una de les característiques més desconegudes i curioses que presenten els elasmobranquis. A diferència dels peixos ossis, on tots són ovípars i la seva fecundació es dóna de forma externa (ous són expulsats en grans quantitats a l’aigua i els mascles deixen anar el seu esperma, produint-se la fecundació en l’aigua), en el cas dels taurons i rajades, la fecundació és sempre interna mitjançant un procés de còpula.

Els elasmobranquis presenten 3 formes bàsiques de reproducció. Depenent de les espècies poden dividir-se entre espècies ovípares i espècies vivípares (aquestes es divideixen al seu torn en vivípares aplacentàries i vivípares placentàries).

Ovípars

Es reprodueixen mitjançant ous. L’ou fecundat, és protegit per una càpsula còrnia que s’expulsa a l’exterior. En la majoria d’espècies, la femella deixa l’ou fixat mitjançant uns filaments a algues o gorgònies. L’embrió s’alimenta del sac vitel·lí (una reserva d’aliment fixada al seu cos), connectat al seu sistema digestiu, que s’anirà consumint a mesura que es vagi desenvolupant. Un cop s’hagi desenvolupat completament, l’individu trenca l’ou i surt a l’exterior. Alguns exemples d’aquest tipus de reproducció serien els gats (Scyliorhinus canicula), el gatvaire (Scyliorhinus stellaris) i algunes rajades com la rajada mosaic (Raja undulata), per exemple.

Vivípars aplacentaris (també coneguts com ovovivípars)

En aquest cas, els ous són incubats dins de la femella durant un o dos anys (depenent de les espècies) i són expulsats a l’exterior quan estan perfectament desenvolupats. Un cop l’òvul s’ha fecundat, es segrega una mena de membrana que l’envolta i que pot albergar fins a quatre individus, quedant emmagatzemada a l’úter. Els embrions es desenvolupen alimentant-se de el sac vitel·lí i de secrecions que genera la femella fins al seu complet desenvolupament, quan seran expulsats a l’exterior mitjançant contraccions. En algunes espècies com el marraix (Lamna nasus), quan es consumeix el sac vitel·lí, pot produir-se la ovofàgia, és a dir, que aquells embrions més desenvolupats poden alimentar-se dels ous no fertilitzats rics en vitel. També es pot donar el canibalisme intrauterí, on els embrions més forts i desenvolupats poden alimentar-se dels més petits i febles. Això en realitat és un avantatge, ja que ajuda a que la mare pugui assegurar la supervivència dels embrions més forts amb un estalvi important d’energia. El solraig (Isurus oxyrinchus) seria un altre exemple d’aquesta tipologia reproductiva.

Vivípars placentaris

En les primeres etapes, l’embrió s’alimenta de la seva sac vitel·lí, però a mesura que aquest s’acaba, el sac es vascularitza i es fusiona amb la paret d’úter i l’embrió absorbeix els nutrients que li subministra la mare de forma directa a través de la sang mitjançant un cordó umbilical, de manera semblant a la que ho faria la placenta dels mamífers, tot i que no es tractaria d’una estructura igual. Una vegada conclòs el seu desenvolupament, són expulsats a l’exterior. Alguns exemples d’aquest tipus podrien ser la tintorera (Prionace glauca) o el tauró martell (Sphyrna zygaena).