Tothom ha vist imatges de tortugues marines atrapades en xarxes, platges cobertes de plàstics o peixos interactuant amb residus. Són escenes que impacten, preocupen i ens recorden que la contaminació marina per plàstics és un dels grans reptes ambientals del nostre temps.
Acumulació de residus plàstics en una zona costanera, una de les manifestacions més visibles de la contaminació marina. Crèdits: SUBMON.
Davant d’imatges com aquestes, és fàcil sentir que el problema ens supera. Tanmateix, una gran part d’aquesta contaminació es pot prevenir. Això no vol dir que la solució sigui senzilla. No n’hi ha prou amb recollir els residus quan ja han arribat a les platges o al mar: darrere de les deixalles marines hi ha un sistema molt més complex, en què intervenen els nostres hàbits de consum, la gestió dels residus, les infraestructures, les activitats humanes i el transport d’aquests materials a través dels rius, el vent o les aigües residuals.
Per això, per afrontar el problema dels plàstics de manera eficaç, cal entendre on comencen realment les deixalles marines, quin recorregut segueixen els residus fins a arribar a l’oceà i què podem fer per evitar que acabin formant part dels ecosistemes marins.
El mar no genera residus: els rep
S’estima que el 80% de les deixalles marines provenen de fonts terrestres i que aproximadament el 85% estan compostes per plàstic. Això significa que una gran part dels residus que acaben flotant al mar o dipositats sobre el fons no van ser abandonats directament a la platja o durant una activitat al medi marí, sinó que hi van arribar a través d’un sistema interconnectat en què l’aigua, el vent i les nostres pròpies infraestructures poden transportar els residus des de terra fins a l’oceà.
Un envàs abandonat en un carrer, una bossa arrossegada pel vent o un plàstic oblidat en un espai natural poden iniciar un viatge que acaba, setmanes, mesos o anys després i a quilòmetres de distància, a l’oceà.
Un envàs rebutjat pot recórrer grans distàncies abans d’acabar a l’oceà, on passa a formar part d’ecosistemes dels quals mai no hauria d’haver format part. Crèdits: SUBMON.
Una de les principals vies de transport són els rius. Actuen com autèntiques autopistes que connecten l’interior amb la costa i arrosseguen els residus acumulats a les seves conques fins a l’oceà. Un estudi publicat a Nature Communications va estimar que entre 1,15 i 2,41 milions de tones de plàstic arriben cada any a l’oceà transportades pels rius de tot el món.
Però els rius no són l’únic camí. Les pluges intenses i les riuades poden mobilitzar residus abandonats en carrers, vorals i espais naturals; el vent transporta els materials més lleugers; i les aigües residuals també poden convertir-se en una via d’entrada de determinats residus al medi aquàtic.
Un exemple quotidià són les tovalloletes humides, els bastonets de cotó o alguns productes d’higiene personal que encara una part de la població llença al vàter. Tot i que desapareguin de la nostra vista en estirar la cadena, no sempre desapareixen del medi ambient. Molts d’aquests residus generen problemes a les xarxes de sanejament i, depenent del material i del sistema de depuració, poden acabar contribuint a la contaminació de rius i mars.
A aquestes fonts terrestres s’hi afegeixen les activitats que tenen lloc al mateix oceà. La pesca, l’aqüicultura, la navegació, el transport marítim o determinades activitats recreatives també poden contribuir a la presència de residus a causa de la pèrdua accidental o la gestió inadequada de caps, xarxes, caixes, envasos i altres materials.
Tot això ens recorda que el mar no és l’origen del problema. És la destinació final d’un sistema profundament interconnectat.
El problema no s’acaba quan el plàstic arriba al mar
Un cop els residus arriben a l’oceà, el seu viatge continua. Els corrents marins poden transportar-los i dispersar-los a grans distàncies, de manera que la contaminació per plàstics no es limita a les platges més freqüentades o a les zones properes a grans ciutats. Avui trobem residus plàstics fins i tot en alguns dels indrets més remots del planeta, des de les regions polars fins a les zones més profundes de l’oceà.
Però la seva presència al medi marí no és només una qüestió d’acumulació. Un cop hi són, els residus poden interactuar amb els ecosistemes i la biodiversitat de formes molt diverses, amb conseqüències que van molt més enllà de les imatges més impactants que solem associar a la contaminació per plàstics.
Les conseqüències més visibles són també les més conegudes. Tortugues, aus, peixos o mamífers marins poden quedar atrapats en restes de xarxes o caps abandonats, ingerir plàstics en confondre’ls amb aliment o patir lesions que afecten la seva supervivència. Els residus també afecten espècies sèssils i hàbitats sensibles, com ara les praderies de fanerògames marines, els fons coral·lins i els esculls. Fins i tot la interacció aparentment inofensiva d’un animal amb un objecte estrany ens recorda fins a quin punt els residus d’origen humà han passat a formar part d’ecosistemes dels quals mai no haurien d’haver format part.
Els residus d’origen humà han passat a formar part d’entorns on mai no haurien d’haver estat, fins i tot en espais marins protegits com el Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter. Crèdits: Fernando Aguado.
Existeix, a més, una altra forma de contaminació molt menys evident. Els plàstics no desapareixen quan deixen de ser visibles. Amb el pas del temps, la radiació solar, l’onatge i altres processos físics poden fragmentar-los en partícules cada cop més petites fins a convertir-se en microplàstics i nanoplàstics.
A SUBMON ja hem explicat anteriorment com es generen aquestes partícules i quins efectes tenen sobre la vida marina a la nostra infografia sobre microplàstics i vida marina. Aquestes petites partícules poden incorporar-se a la xarxa tròfica marina, per exemple, quan són ingerides pel zooplàncton. Diversos estudis han observat efectes negatius sobre l’alimentació, la supervivència i la reproducció d’alguns organismes marins, mentre que altres investigacions han documentat la presència de microplàstics i nanoplàstics en una àmplia varietat d’espècies al llarg de la xarxa tròfica.
Per aquest motiu, la preocupació per aquestes petites partícules de plàstic va més enllà de la conservació del medi marí. La seva presència en peixos, mol·luscs i altres organismes destinats al consum humà, així com la seva detecció a l’aire, l’aigua i els aliments, ha despertat un interès i una preocupació creixents en l’àmbit científic. En els darrers anys també s’han identificat microplàstics en diferents teixits i òrgans humans. Tot i que encara hi ha importants incògnites sobre els seus efectes en la salut, la seva presència generalitzada posa de manifest que la contaminació per plàstics transcendeix el medi marí i constitueix un repte ambiental i de salut pública que continua sent objecte d’investigació.
La solució comença molt abans d’arribar a la platja
Les neteges de platges i les accions de retirada de residus són fonamentals, però actuen quan el problema ja ha arribat al medi natural. La veritable prevenció comença molt abans: reduint el consum de plàstics innecessaris, apostant per alternatives reutilitzables, gestionant correctament els residus i avançant cap a models de producció i consum més sostenibles.
Però la responsabilitat no recau únicament en la ciutadania. Les administracions públiques, les empreses i totes aquelles persones que dissenyen, fabriquen i comercialitzen productes també hi tenen un paper essencial. Millorar el disseny dels envasos, reforçar els sistemes de recollida, reutilització i tractament dels residus, i impulsar polítiques públiques eficaces són mesures fonamentals per reduir la contaminació per plàstics des del seu origen.
Les deixalles marines no comencen quan un plàstic arriba a l’aigua, sinó molt abans. Comprendre aquest recorregut ens recorda que protegir l’oceà també comença molt abans que els residus arribin a la costa.
