El Mar Mediterrani representa només un 1% de la superfície de tot l’oceà mundial però alberga al voltant del 7% de la biodiversitat marina mundial, amb més de 17.000 espècies descrites.

Tal i com el coneixem avui en dia, banya 21 països i 3 continents amb una profunditat mitjana de 1.430 metres, i la seva màxima profunditat es troba a la fossa de Calipso, a prop de Grècia.

El Mar Mediterrani té una gran taxa d’evaporació i si no fos per la constant entrada d’aigües des de l’Oceà Atlàntic, l’aigua dolça pels rius i les precipitacions no podrien equilibrar aquesta pèrdua d’aigua per evaporació.

Heu imaginat què passaria si es tanqués l’Estret de Gibraltar i el Mar Mediterrani no rebés aigua de l’Atlàntic?

Sembla una hipòtesi surrealista, però és exactament el que va passar fa aproximadament entre 5,96 i 5,33 milions d’anys, durant l’Edat Messiniana. Aquesta desconnexió marina amb l’Oceà Atlàntic va provocar que els processos d’evaporació intensos contribuïren a l’augment de la salinitat de l’aigua del Mediterrani i provoqués que es depositaren grans quantitats de cristalls de guix i halita (sal comuna).

Durant la campanya amb el vaixell oceanogràfic Glomar Challenge de 1971 es van realitzar perforacions profundes al fons marí, i a les mostres es va trobar una capa de dipòsits de guix i halita que en alguns llocs arribava als 3 km de gruix.

En aquesta capa es van trobar també microfòssils de foraminífers d’aigua poc profunda i petites petxines de mol·luscs, pertanyents a organismes que van habitar un llac hipersalí.

Aquelles proves geològiques confirmen que el nivell del Mar Mediterrani va baixar entre 1 i 2 km per sota de  l’actual, gairebé dessecant-lo per complet. Altres evidències que recolzen aquest esdeveniment d’evaporació són les mines d’explotació de sal y de guix que existeixen al llarg de les costes del Mediterrani actual, com les que es troben a Sicília.

Quines han pogut ser les causes que van ocasionar aquest fet?

S’han elaborat diferents teories sobre les causes del que es denomina Crisi Salina del Messinià (CSM). Una d’elles es basa en el desplaçament de les plaques tectòniques: el moviment de les plaques Africana, Aràbiga, i Euroasiàtica va fer que l’Estret de Gibraltar es tanqués, causant l’aïllament del Mediterrani.

Una altra hipòtesi valora la possibilitat que a l’oceà mundial el nivell del mar va baixar, degut a l’augment de la capa de gel de la Antàrtida a l’edat final del Miocè, i hi ha haver una menor aportació d’aigua Atlàntica a la conca Mediterrània.

En definitiva, la teoria que es considera més probable té en compte dos efectes: per una banda, el desplaçament de les plaques tectòniques que va fer que es tanqués l’Estret de Gibraltar i el canvi climàtic  nivell regional. Aquests canvis van produir temporades de menor precipitació i temperatures més altes, la consegüent variació de la quantitat d’aigua aportada pels rius a la conca Mediterrània.

El nivell del Mediterrani va baixar amb el tancament de la connexió amb l’Atlàntic, i després va oscil·lar depenent dels canvis climàtics regionals. Sense anar més lluny, l’aportació d’aigua es va veure reduïda o fins i tot tallada, de la mateixa manera en la que es tanca l’aixeta de la banyera. L’aigua que va quedar es va evaporar i els cristalls de sal es van precipitar al fons del mar, aquesta condició va durar centenars de milers d’anys! El Mediterrani es va fer quasi inhabitable i les espècies marines van migrar o van morir, ja que l’aigua era massa salada o poc profunda.

I quan es va tornar a omplir el Mediterrani?

Aquest aspecte també va ser tema de debat per a la comunitat de geòlegs, però gairebé tots estaven d’acord en dir que l’Estret de Gibraltar va tenir altra vegada un paper clau: l’aigua va tornar a introduir-se des de l’Oceà Atlàntic, tot i que les causes podrien haver estat diferents.

Podria haver-se produït un augment del nivell del mar, gràcies a la desglaciació, que va afavorir de nou l’entrada d’aigua atlàntica. Altres estudis aporten la teoria que els moviments tectònics van permetre que s’obrís un pas a l’actual estret de Gibraltar, afavorint l’entrada d’aigua. Una altra possibilitat és que un rierol que desembocava al Mediterrani va erosionar i va obrir una escletxa a l’actual Estret.

El que és cert és que el Mar Mediterrani va tornar a omplir-se progressivament en el que la geòloga italiana maria Bianca Cita va denominar “inundació zancliana”,  que va posar fi a la Crisi Salina del Mar Mediterrani en l’edat del Pliocè.

L’Edat Messiniana ha sigut una etapa clau pel Mar Mediterrani, que ha deixat una matèria prima que avui en dia seguim explotant i ha causat canvis radicals en la fauna i la flora marina.

I en un futur, podria tornar a passar algun esdeveniment similar?