El peix lluna o bot (Mola mola) és un animal difícil de confondre per la seva aparença, que a partir de la primavera es comença a veure més sovint prop de la superfície de les nostres aigües, i que generalment detectem a quan es troben a la superfície aletejant l’aleta dorsal d’un costat a un altre mentre es mou lentament o simplement surant de costat.

Una pregunta molt comuna és perquè aquests peixos tenen aquest comportament, i s’han descrit principalment dues raons. D’una banda, els peixos lluna pugen a la superfície i reposen sobre el seu costat per “prendre el sol” i recuperar la temperatura corporal després de realitzar immersions profundes i nedar en aigües fredes cercant aliment. Donat que es tracta d’un animal ectoterm, i per tant, depèn de l’entorn per regular la seva temperatura corporal, al tornar a les aigües de la superfície que són més càlides i gràcies a la calor del sol, recuperen la seva temperatura després de que hagi disminuït durant la immersió. D’altra banda, a l’estar a prop de la superfície poden aprofitar per ser desparasitats per aus marines. El peix lluna és conegut per la seva impressionant càrrega parasitària. S’han registrat fins a 66 espècies de diferents de paràsits només en aquesta espècie, alguns dels quals fins i tot són paràsits dels paràsits del mateix peix lluna. A més, no és estrany veure individus saltant fora de l’aigua, un comportament que es creu que està també relacionat amb la desparasitació.

A dia d’avui s’han descrit fins a 5 espècies diferents de peix lluna (Mola mola, Mola tecta, Mola alexandrini, Masturus lanceolatus i Ranzania laevis), aquí ens referirem al peix lluna comú (Mola mola), que es pot trobar en aigües tropicals i temperades de tot el món, inclòs en el Mar Mediterrani.

Aspecte únic

El peix lluna es caracteritza per la seva forma ovalada i el cos comprimit lateralment, generalment de color gris/marró més intens dorsalment i pàl·lid en les zones laterals i ventral.

El seu cos és més alt que llarg, i té una pell rugosa sense escates, recoberta d’una capa mucosa. Les aletes pectorals són petites i arrodonides, orientades cap amunt i no té aletes ventrals. La aleta caudal no és una cua realment, si no que és una estructura en forma de cua formada a partir de radis de les aletes dorsal i anal, anomenat clavus que utilitza a manera de timó. Les aletes dorsal i anal són grans i són les aletes que utilitza per a impulsar-se.

La boca d’aquests peixos li dóna també la seva aparença característica ja que les dents estan soldades en plaques que li donen forma de pic.

L’origen del nom

Tant el seu nom comú com el científic es deuen a la seva aparença. D’una banda, el nom científic Mola mola prové de la seva semblança amb una mola, la pedra que s’emprava en els molins per a moldre el gra. D’altra banda, el nom comú es deu a la seva característica forma, existeix la llegenda que el seu nom va ser donat pels pescadors que quan sortien a pescar de nit i es trobaven amb un peix lluna surant en la superfície el confonien amb el reflex de la lluna sobre l’aigua. 

Una mida de rècord

És un dels peixos osteïcti més pesat del món, amb una grandària mitjana d’1,8 m de llarg i 2,4 m d’alt (incloent les aletes dorsal i anal). I un pes mitjà de 1000 kg.

Fins fa poc es considerava el peix osteïcti més pesat del món quan es va trobar un individu amb un pes de 2300 kg i una grandària de 2,72 m, fins que recentment es va confirmar que l’animal pertanyia a una altra espècie, al peix lluna del sud (Mola alexandrini).

Nedadors actius

Encara que inicialment es creia que els peixos lluna es movien lenta i passivament seguint els corrents d’aigua, en els últims anys s’ha pogut observar que aquests animals són capaços de realitzar llargs recorreguts (de fins a 2520 km en 130 dies) i immersions a més de 500 m de profunditat (s’ha registrat un màxim de 844 m) diverses vegades al dia per a alimentar-se. Generalment, durant el dia, els peixos lluna es mouen entre aigües superficials (a la termoclina o per sobre d’aquesta) i aigües profundes, alternant la recuperació de temperatura i la cerca d’aliment, mentre que durant la nit romanen en aigües superficials. Tot i que aquest és el moviment migratori diari normal, s’han descrit variacions en algunes zones.

Al llarg de l’any s’han detectat migracions latitudinals influenciades per temperatura superficial de l’aigua i de la disponibilitat d’aliment. Els individus migren cap a aigües de latituds més altes durant l’estiu quan les aigües pugen de temperatura i tornen a latituds més baixes, quan les temperatures comencen a baixar a l’apropar-se l’hivern. Tot i així, no tots els individus realitzen aquestes migracions, s’ha observat un cert grau de residència en alguns individus que es creu que pot estar relacionat amb la disponibilitat d’aliment i/o la mida de l’individu, de manera els individus de més grans són els que sembla que realitzen els desplaçaments més llargs.

Dieta

Encara que es creia que s’alimentaven majoritàriament de meduses, estudis recents han mostrat que segurament la seva dieta és molt més variada alimentant-se de crustacis, mol·luscos i peixos. El peix lluna experimenta un canvi ontogenètic en la dieta, on els individus més petits s’alimenten de preses bentòniques d’alta densitat energètica en àrees costaneres, mentre que els individus més grans es troben mar endins, on canvien a una dieta basada principalment en organismes gelatinosos (meduses).

Aquests nous descobriments suggereixen que el peix lluna juga un paper tròfic molt més important i divers del que es pensava anteriorment.

Reproducció

No es té gran informació sobre la reproducció d’aquesta espècie, però si se sap que són un dels vertebrats amb més potencial reproductor ja que es va trobar una femella de 1,4 metres amb 300 milions d’ous en un únic ovari d’uns 1,3 mm de diàmetre.

En néixer, les larves tenen la mida d’un cap d’agulla i passaran per 3 estadis de desenvolupament abans d’arribar a la forma adulta, que pot arribar a requerir un augment de massa de 60 milions de vegades.

Amenaces

Els peixos lluna tenen pocs predadors naturals, entre ells taurons, orques i lleons marins. La major amenaça actualment és la seva captura incidental per palangre i xarxes de pesca. És considerada una espècie en estat “vulnerable” per la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa) i la seva població es té una tendència decreixent.

Tenint en compte la captura incidental massiva en curs de peixos lluna, l’eliminació d’un mesodepredador de rang tan ampli com el peix lluna, es considera que pot tenir implicacions de gran abast per a una varietat de sistemes marins i per tant, es fa imprescindible treballar per a la seva conservació.