El Glaucus atlanticus o bavosa de mar blava és una bavosa marina, un nudibranqui pelàgic. A nivell taxonòmic és un mol·lusc de la classe Gastropoda, família Glaucidae i l’única espècie del gènere Glaucus.

Viuen principalment a l’oceà Atlàntic, tot i que s’han trobat exemplars a tots els oceans. Prefereixen sobretot aigües temperades i tropicals, per la qual cosa és més freqüent el seu albirament a Moçambic i aigües sud-africanes.

El seu camuflatge és una de les millors adaptacions per a la supervivència

La bavosa de mar blava habita la part més superficial de l’aigua, la zona més perillosa per a una presa. A la part vista des del cel són quasi invisibles, ja que el seu blau brillant els camufla amb el mar, essent exactament del mateix color que aquest i evitant ser vistos per les aus. La seva part inferior és platejada, aconseguint el mateix efecte de mimetització per a que els peixos no el vegin. Al llom té dues línies d’un blau més intens que recorren el seu cos fins la punta de la cua. Entre aquestes dues línies hi ha una més gruixuda d’un blau més clar (en alguns espècimens és del mateix color).

Aquesta bavosa de mar compta amb un hidroesquelet que, com el seu nom indica, és un esquelet líquid que suporta el seu cos.  A més, tenen una bombolla de gas a l’estomac que els permet mantenir-se sempre flotant. És una espècie que no mesura més de 4 centímetres de llarg. Compta amb 6 extremitats que es ramifiquen en les anomenades “cerata”. Les davanteres solen ser més gruixudes que les posteriors.

Fa servir les cèl·lules urticants de les meduses i anèmones que menja

La bavosa de mar blava s’alimenta principalment de meduses i hidrozous com la Caravel·la portuguesa (Physalia physalis) o la “Velella” (Velella velella). Com molts nudibranquis, aprofiten les cèl·lules urticants (nematòcits) i les acumulen a les cerata com a protecció davant depredadors.

Com la resta de nudibranquis, la bavosa de mar blava és hermafrodita. Alterna el seu sistema masculí i femení. Al lateral esquerre presenten un orifici pel que apareix una protuberància, el penis, de forma corba i color blanc que pot estendre’s més de 60 mil·límetres per tal d’evitar els seus braços, que dificulten l’apropament a la seva parella.

Tot i tenir aquest aspecte, són relativament perillosos. És poc probable, però, patir una picadura d’aquests animals, ja que viuen en mar obert assetjats pel vent, les onades i les corrents marines. No obstant, en alguna ocasió les condicions climàtiques els poden apropar a la costa. El seu instint depredador els fa territorials i s’han vist nombrosos casos de canibalisme, sobretot quan els manca aliments i es troben en grup.