Les tortugues marines estan entre els vertebrats de respiració pulmonar que més profund i més temps poden bussejar. De fet, aquests animals acostumen a passar menys d’un 10% del temps a la superfície del mar. La tortuga llaüt (Dermochelys coriacea), l’espècie de tortuga marina millor adaptada al busseig, arriba a profunditats de més de 1000 metres, s’han registrat bussejos voluntaris de tortugues marines que duren entre 2 i 5 hores. Com ho fan? En realitat, això encara no es comprèn avui dia– és complicat estudiar la fisiologia en animals en llibertat sense capturar-los, i en conseqüència, provocar-los un estrès que modifiqui la seva resposta completament.

A continuació, fem un resum de les adaptacions més importants d’aquests animals al busseig profund.

Les tortugues marines estan anatòmicament adaptades a la vida a l’aigua: completament hidrodinàmiques, amb el coll més curt que les tortugues terrestres i d’aigua dolça i una menor massa de la closca, el seu cap i extremitats no són retràctils. Les aletes davanteres serveixen per propulsar l’animal, mentre que les del darrere, planes i curtes, funcionen de timó. Els narius es tanquen sota l’aigua per evitar que entri aigua a la boca i al sistema respiratori.

Però són les impressionants adaptacions fisiològiques del cos les que permeten un intercanvi gasós molt eficient i ràpid quan la tortuga està a superfície i respira, i un emmagatzematge màxim de les reserves d’oxigen al cos mentre està submergida en un busseig profund.

Gran capacitat d’acumular oxigen

Quan una tortuga duu a terme bussejos superficials, la major part de l’oxigen està acumulat als pulmons, des d’on va passant a la sang i els teixits. Tanmateix, pels bussejos profunds, les tortugues marines depenen de l’emmagatzemament de l’oxigen a la sang i als músculs. Les tortugues marines (principalment la tortuga llaüt) tenen una gran quantitat d’hemoglobina i glòbuls vermells a la sang i de mioglobina al múscul, la qual cosa les permet emmagatzemar grans quantitats d’oxigen al cos, que durant el busseig profund està disponible als teixits. Els pulmons tenen, a més, una àmplia superfície d’intercanvi gasós, que facilita l’arribada de l’oxigen a la sang amb cada respiració. Això fa que una respiració d’una tortuga marina sigui molt més eficient que una respiració nostra.  

Bona gestió de l’oxigen

Les tortugues marines, com animals de sang freda que són (no es poden termorregular i depenen de la temperatura exterior – això ho explicarem en una altra publicació), tenen un metabolisme més reduït que els mamífers. Això els permet resistir més temps amb la mateixa quantitat d’oxigen que, per exemple, una foca. A més, quan fan bussejos profunds, les tortugues marines activen una espècie de “reflex del busseig” que les permet reduir la freqüència cardíaca i limitar la circulació sanguínia als òrgans essencials durant el busseig, reduint encara més la despesa d’oxigen. També són animals molt tolerants a la hipòxia, especialment el seu cervell, que al contrari que en els mamífers marins, com a mínim amb la tortuga boba (Caretta caretta) s’ha vist que poden sobreviure vàries hores sense oxigen.

I com aguanten la pressió quan baixen, fet que tant ens afecta a les persones?

Per començar, la closca de les tortugues marines no està completament fusionada a nivell ossi amb el plastró (la part ventral), sinó que hi ha un espai de teixit connectiu entre ambdós que permet una certa compressió d’aquest. Això passa a un nivell extrem en el cas de la tortuga llaüt, perquè no té closca òssia com la resta de les tortugues marines. A més, el sistema respiratori (pulmó i vies aèries) de les tortugues marines es col·lapsa a profunditats d’uns 80-160 metres, la qual cosa els permet aguantar llargs bussejos sense problemes de necrosis per excés de nitrogen dissolt, o de síndrome per descompressió en ascendir. Els hi queda una mica d’aire en elles, però en zones on no hi ha intercanvi gasós. Així mateix, es bloqueja la circulació de la sang al pulmó.

En qualsevol cas, s’ha vist que les tortugues llaüt modifiquen el temps que passen a diferents profunditats, i que ascendeixen més lentament en bussejos profunds, evitant així la formació de bombolles de nitrogen.